logo-tgcbinn
img-post-grande

DEL MAR AL CEL, Crònica d’un triatló diferent.

Categoria: Notícia

0 comentari/s

I aquest any vinent què farem? Podríem repetir aquell Triatló, o provar-ne un de nou. Començarem amb alguna mitja marató, algunes cicloturistes i després el plat fort. I després potser alguna cosa més que ja anirem improvisant.

 

Cada any la mateixa cantinela. Planificacions, projectes i les mateixes ganes i il·lusions per encarar una nova temporada esportiva. I així estava anant tot, encaminat a La Marató de BCN i el Triatló d’Alpe Huez, tots 2 per tercera vegada. Però com tots molt bé sabem, res ha estat com esperàvem. Una pandèmia mundial ens ha trastocat els plans esportius. Un mal molt menor per tot el que està suposant a nivell general.

 

En el moment que un s’adona que aquest any serà diferent i té assumit que no hi haurà masses proves i que tampoc hi ha cap certesa del que passarà en un futur pròxim ni llunyà, va ser el moment de plantejar-se i posar seriosament sobre la taula un projecte que fa anys que tinc al cap i que per un motiu o altre no s’ha materialitzat.

 

I aquest projecte, no és més que fer un triatló que uneixi la mar de la Costa Brava amb un Cim dels Pirineus. Una idea que fa temps que em rondava, i que aquest any podia ser una realitat.

 

Aquesta aventura no la faria sol, m’acompanyaria en  David, que ja li havia comentat en moltes ocasions, i ell, apassionat i encantat sempre de nous projectes i reptes, des d’un primer moment s’hi va apuntar. En Temi posteriorment també es va afegir al projecte, tot i que només semblava que seria en una part del recorregut...

 

Buscant les millors opcions de recorreguts, horaris,  avituallaments, intendència, etc. No era un pim pam. Un projecte com aquest requereix d’una planificació prèvia. I com no, d’entrenament. Sempre he pensat que “el camí” preparatori fins el dia “D” és tant o millor que “el dia” en sí. I en aquest cas, ho ha estat. Cada fi de setmana post confinament ha estat increïble. No han calgut marxes cicloturistes, no han calgut triatlons ni curses ni res de res.  Amb la nostre petita i ben avinguda grupeta, hem fet uns entrenaments/sortides i fins i tot un petit “Stage” ( que ben bé es mereix una altra crònica, de ben segur molt entretinguda i més divertida – la deixo per en Pantín si vol- ) que ens han deixat les cames apunt per afrontar el repte.

 

El dia escollit va ser el 15 d’Agost, i no va ser una data a l’atzar. La vaig escollir per ser el dia que disputa el Triatló Embrunman. Si bé no es pot comparar una cosa amb l’altre, era com una motivació més pensar que aquell dia no estaríem a la línia d’aquell increïble i duríssim triatló, però sí fent quelcom similar a les nostres terres.

 

Arribats al dia 15, a les 07h del  matí, 3 amics ens reunim per tal d’iniciar aquest repte. En David, en Temi i jo estem apunt de tirar-nos a l’aigua de la platja de s’Agaró. I com si sonés el tret de sortida de qualsevol de les moltes proves que em fet ( aquest cop sense l’estrès de la multitud ), comencem a nedar tranquil·lament. L’objectiu serà fer La Travessa fins a Sa Conca. Seran 2000 metres en una mar calmada, que ens regalen una sortida de sol espectacular. Una nedada tranquil·la, on, com en la resta de tota la jornada no importa el crono. Feta la nedada, toca fer canvi d’equipació, i aquí intervé tota la logística que em preparat. Ens canviem a uns 2 kms, on en David té allotjament, i així tot és més fàcil. Cal dir que en tot moment, tenim un “sherpa” ( el meu pare ), que ens ajuda amb el que calgui amb el cotxe. Ens guarda les bosses, ens porta l’equipació necessària, ens dur avituallament. En definitiva, pel que necessitem ell  estarà allà. Podríem dir que forma part del meu staff tècnic. Ell sempre disposat a donar un cop de ma pel que calgui. Que en sóc d’afortunat, i que agraït n’estic!

 

 Fem servir el temps mínim indispensable, i vinga, a pedalar. Toca fer camí cap als Pirineus, concretament fins a Vallter. Si bé, la idea original era copiar l’etapa que l’any anterior havien fet a la Volta a Catalunya, els “tempos” horaris no ens quadren massa, i em d’escurçar el recorregut, no passant per Oix – Beget com havíem pensat en algun moment. Ja tenim decidit que la ruta serà per la Ganga, Banyoles – Sta Pau – Capsacosta i final a dalt de Vallter.  Un total de 143 kms amb +3000 positius de desnivell. Una ruta llarga i dura, on el calor apretarà de valent. Per tant, toca agafar-s’ho en calma.... Error!!!! Anar amb en David i a poc a poc és incompatible. Un per l’altre, arribem a Olot a 30 de mitja aproximadament. Això no acabarà bé!!! Després ens ho agafem millor, però les cames ja estan ressentides. A nivell personal, no estic tenint bones sensacions ( tot el contrari que la resta de l’estiu ), suposo que els nervis perquè tot surti bé m’estan passant factura, i pujant Vallter s’ho cobrarà. Aquest port hi tinc una relació d’amor – odi. M’encanta la zona i venir a fer-lo, però gairebé sempre se’m fa bola. I aquest cop, la bola es fa enorme. Si bé en David ha decidit puja a gas, jo veig que no hi ha cames, i pujo al tran-tran. Tot i això, em venen rampes en els últims kms, i fins i tot haig de parar a estirar, cosa que no havia fet mai!! Què hi farem, mentre no m’atrapi en Temi, que està a tocar, estaré salvat de ser lapidat  durant segles, jajajaj! Som bona gent, però no deixem passar l’oportunitat ....

 

I si volíem que fos més èpic, doncs el temps així s’entossudeix que ho sigui. Després de patir moltíssima calor durant gran part del recorregut, ara com no, l’alta muntanya fa el propi, amb l’aparició de la pluja. Només ens afecta als darrers kms d’ascensió, però ens condicionarà per complert el nostre “repte”. Perquè, encara no ho he dit, però ara venia la cirereta del pastís, ni més ni menys que la Travessa Vallter – Núria! Després de reagrupar-nos, i aixoplugar-nos a dalt de Vallter, prenem la decisió més coherent i encertada, la que no em passava pel cap mai, la de “ abortar mision!!”. Trist i enrabiat per prendre aquesta decisió, però el cert és que no ens podem arriscar a fer aquesta travessa amb aquestes condicions climatològiques. L’Alta muntanya no és com fer un Sant Miquel, i aquí la prudència i el sentit comú ha de prevaldre.

 

Aquí dalt de Vallter m’espera la family, ells sempre allà, donant-me suport i animant a seguir endavant amb els meus projectes. Com tots els que fem aquestes bogeries o practiquem esports que requereixen de moltes hores ( que a vegades treus d’estar amb els teus ), sabem de la importància del suport, comprensió i ajuda que has de rebre per part d’ells. En el meu cas, sóc molt afortunat i ho agraeixo de tot cor.

 

Però al que anàvem, anem recollint tot capcots  i comentem la jugada, però... eppp! Sembla que el cel obre una mica, la pluja para, i el radar marca un xic de treva. Sembla que tenim una petita finestra de bon temps en aquests moments. L’esperança ja diuen que l’últim que s’ha de perdre, i aquest ha estat el cas. Decidim fer “alguna cosa”. No quedar-nos amb el regust amarg que tenim en aquests moments, i decidim fer una ruta xpress. Fer un puja i baixa al pic de la Dona. Un cim proper, situat a 2688 metres d’alçada, el qual fem en un obrir i tancar d’ulls. Una pujada intensa però no molt llarga, que fem amb la tècnica del ca-co ( caminar-córrer ), i en uns 45’ som a dalt. Una sensació genial arribar a dalt i veure que ara sí hem complert l’objectiu. Foto de rigor que no falti, però sense temps per entretenir-nos massa, doncs el temps es torna a girar. Bufa molt de vent, la boira i les cortines precipitació no són lluny i ens queda un ràpid descens fins al pàrquing. Ràpid per qui en sap, perquè la veritat és que no som massa bons en això del “trail”, i menys jo, que baixo poc més de pressa per aquests camins del que els pujo.  Arribem contents, cansats, satisfets, orgullosos, tot a parts iguals, i justos per no tornar a ser enxampats per la pluja, i una boira densa que amaga les precioses muntanyes que ens envolten.

 

I fins aquí la nostra petita-gran aventura. Un dia i uns companys genials, que em gaudit del camí i del dia “D”, cadascú a la seva manera. Una experiència que obre el camí a nous projectes futurs, que de ben segur esdevindran una realitat. Aquesta manera de fer m’agrada, lluny de les multituds de les curses, la tranquil·litat d’anar al teu rollo i fer i desfer segons les ganes i les circumstàncies. Com bé dic des de  fa un temps (i  ja sé que no és de collita pròpia ),    

 

 “ I Love this Game”!!!!!

Quim Lladó Rodríguez

Apassionat de l’esport i soci del TGCBINN

Comentaris