logo-tgcbinn
img-post-grande

CRÒNICA 1R “TRADEINN INTERNATIONAL TRIATHLON 140.6 INN”

Categoria: Notícia

0 comentari/s

“Nois, us haig de dir una cosa que no podeu dir a ningú!”

 

Així va començar un dels molts whatsapps en el grup que tenim creat uns quants amics. El Sr. Davidinn, el geni que fa possible l'impossible, ens donava una primícia que temps enrere ja havíem parlat. Allò que en un primer moment eren idees i il·lusions havia agafat forma de manera definitiva. L'any 2021 Tradeinn organitzaria un triatló de llarga distància, el que tots en diem "Ironman", en aquest cas el "Tradeinn International Triathlon 140.6 INN".

 

Des d'aquell moment uns quants del grup ja teníem clar que no hi podíem faltar. Era un repte, un objectiu majúscul, perquè si ja de per si sol, fer un "Iron" ho és, fer-lo amb el recorregut que es plantejava, eren paraules majors.

 

Tots vam tenir dubtes de si es podria dur a terme, la pandèmia era un obstacle enorme, però la il·lusió que des d'aquell moment ens envaïa, va fer que no dubtéssim a entrenar. Aquest entrenament comença bastants mesos enrere, podríem dir que a inicis d'any ja només teníem al cap el que hem batejat nosaltres com a "IronINN". I dic “vam”, perquè molts d'aquests entrenaments han estat conjunts amb en Temi. De tots és sabut el lema de "el camí és el més important", i així ha estat. S'han hagut d'encaixar molts entrenaments, amb la família, la feina, el descans. Una bogeria en alguns moments. Un sacrifici en altres. Un acte d'egoisme simplement en d'altres.

 

Els mesos anaven passant, i cada cop les notícies eren més esperançadores. Semblava que l'IronINN seria definitivament una realitat, i tot i que alguns entrebancs d'última hora ens van fer pensar el pitjor, finalment el 30 de maig de 2021 es va poder disputar el que ha estat la primera edició del "Tradeinn International Triathlon 140.6 INN" .

 

Una setmana prèvia en el que els nervis s'apoderen de tu, i fan que costi que arribi el dia. La darrera nit es fa un xic més llarga encara. Costa agafar el son. Però tot arriba, i ara sí que sí. Ja som a la línia de sortida. Una sortida en part coneguda, ja hem fet altres triatlons aquí. Correm a casa. Estem envoltats de molts companys i amics. Moltes coses poden sortir malament en un "llarga distància", però tenim molts factors a favor nostre.

 

El "Rolling start" ens ajuda a no passar angoixa a la sortida. Comencem l'IronINN amb en Temi i l'Enric al mateix moment, tot desitjant-nos sort i força. Per davant queden de 12 a 13 hores d'esforç si tot va bé. Unes hores de gaudiment i altres de patiment. La sortida de sol ens ha enamorat i ens ha preparat una mar calmada. La sorpresa sorgeix quan porto una estona nedant. Direcció Sant Feliu veig un bonic arc de Sant Martí. Això només significava una cosa, pluja. Finalitzo el segment sense massa complicacions, he fet una nedada acceptable, en els tempos previstos i sense molt de desgast. El "passeig" fins a buscar la bici (400 m), el faig "sin prisa pero sin pausa". Una T1 tranquil·la, calmada i ara a pedalar per un entorn fantàstic. El Sillicon Valley del triatló en diuen els organitzadors.

 

Primeres pedalades, i les sensacions no són dolentes. En aquests moments estic més preocupat pel cel que de les cames. Està molt amenaçador, i les cortines d'aigua estan acostant-se. Reso perquè la pluja arribi passada la baixada de Romanyà, però les meves pregàries no són escoltades, i a mitja pujada del port ja plou. Toca adaptar-se i prendre més mesures de precaució en el descens. Els quilòmetres van passant, i el ritme és bo. Potser massa ambiciós. No era el previst, però veure't allà mig competint i amb forces fa que donis un plus de més, que saps de sobres que posteriorment pagaràs.

 

A mig recorregut apareix la family. És una alegria veure'ls i que et vegin, ja que ells també pateixen perquè no tinguis cap incidència adversa. La segona part del recorregut ciclista se’m comença a fer bola: és la part més dura del circuit, porto 4 hores d’esforç acumulades i no paro de pensar en la marató que vindrà després. A més, la calor ja ha fet acte de presència i aquí és quan recordo la premissa bàsica de menjar i veure cada poc temps. Un error d'aquests et deixa fora de ben segur.

 

Un dels darrers obstacles, que no últim, és el port de Sant Grau. “xinu-xano” o “anar fent”, aquestes dues expressions defineixen a la perfecció el meu ascens i el posterior descens i enllaç fins a Platja d'Aro. Avui, a les baixades hi ha més a perdre que a guanyar; per tant, toca posar seny. El mar està cristal·lí als meus peus, i és un moment que no em vull perdre. Les vistes són espectaculars, i tot i que ja les conec, les vull gaudir en aquests moments. L’arribada a Platja d’Aro és una barreja de sentiments. Per un costat molt feliç d’haver arribat, sense cap incident i amb un “crono” acceptable de nou. Per altra banda, acollonit pel que ve a continuació: una marató.

 

Tranquil·litat i bona lletra. Una T2 lenta i pausada però sense entretenir-me en excés. El pla previst per la marató és fer 10 quilòmetres cada hora. Els entrenaments semblaven indicar que les dues primeres hores aquest objectiu era factible, però la realitat és una altra. Des del minut 1 veig que no tinc cames. Fins i tot sembla que les temudes "rampes" poden aparèixer en qualsevol moment, i això que tot just és l'inici de la marató. Elimino immediatament el pla previst i activo el "modo supervivència": trotar. Sé que així podré anar sumant quilòmetres, lentament, però sumant. Al cap et venen pensaments negatius, però recordo el factor important: juguem a casa i això sempre és positiu. La marea TGCBINN, la família, els amics, els coneguts, els no coneguts, i l'ambient que rodeja gran part del recorregut em dóna una energia que m'ajuda a seguir perseguint aquest enorme repte.

 

Alguns moments de la marató es fan especialment durs, sobretot a la segona volta, on la calor apreta de valent, i les forces i ànims decauen. No hi ha res millor com els ànims i un gel per seguir sumant i veure la llum en la foscor que s’aproxima.  Mordor s’està acostant perillosament, i quan falten uns 9 quilòmetres per acabar, el cel cau damunt nostre. Un aiguat en tota regla ens cau al damunt, acompanyat d’un fort vent. Com gaudeixo d’aquest moment! Davant les adversitats m’animo i viure aquest moment em dona una motivació extra. El terreny per moments es torna impracticable, però tant és. Paradoxalment, aquí és on pateixo el pitjor moment de la prova. Ens creuem amb en Temi, i em diu que està congelat i que abandona. A ell li falten uns 15 quilòmetres. No m’ho puc creure. Li crido que no ho faci, que tiri, que no es pari i vagi fent. No sé què decidirà en aquells moments.

 

 Jo segueixo amb la meva cursa, l'arribada cada cop és més a prop i ara sí que ja tinc clar que arribaré. Els darrers quilòmetres sembla que els faci més de pressa. S'acosta el plat fort, la part final. El que tots desitgem quan ens apuntem en un Ironman. Quins darrers metres més emocionants! Companys de feina, de club, amics i com no, la família, se sumen a la festa i em feliciten per l'esforç i gesta aconseguida. Els hi agraeixo de tot cor, una part de la medalla és gràcies a ells també. I encaro l'espectacular línia d'arribada. En Davidinn, que està en totes, m’obsequia posant “Eye of the tiger”, i fa d’aquests darrers 50 metres encara més especials. Com va passar en el meu primer Ironman, arribo amb una lleugera pluja, i torno a tenir clar que no són gotes d’aigua, sinó les llàgrimes d’emoció de la meva mare. Les passes que la vida li van negar, les faré per ella. Miro al cel i li llanço un petó.

 

En Davidinn allà m’espera, amb la medalla preparada. Ens abracem. Havíem parlat molts cops d’aquest moment. Havia de ser ell qui em posés la medalla. I així ha pogut ser. Estic molt emocionat. Ens tornem a abraçar. Un gran moment que mai oblidaré.

 

El post carrera és el típic que ja has viscut altres vegades. Felicitacions, trobar-te amb companys que han acabat al mateix moment que tu i compartir algunes impressions, fer una cerveseta, i anar a recollir tots els "trastos". És tard, estic cansat i vull ser a casa amb els meus. Quan recullo la bicicleta estic en un mal moment perquè he agafat molt fred a l'estar xop i no canviar-me. Miro al costat de la meva bici i no veig la d'en Temi. Em poso trist i renego. “Ja ha marxat”, penso jo. És de camí a casa quan revisant missatges i parlant amb un i altre, quan salta la notícia: En Temi està a punt d'arribar a meta. Com pot ser si no he vist la bici? Doncs senzillament perquè estava tan fotut i tenia al cap que havia plegat, que no he mirat bé! Em poso molt content.

 

Som tots dos finishers, som uns IronINN’s!!!!!!!!

 

Per últim i més important, vull agrair a tots els que han fet possible que aquest 30 de maig de 2021 hagi estat una gran festa del triatló a les nostres contrades. Començant per tu David, seguint per en Pere, tota la gent de Divesport,  i com no, tots els voluntaris que s’han sumat a fer aquesta prova un èxit rotund.  De ben segur que tindrà continuïtat i creixerà exponencialment, i de ben segur que si la salut m’ho permet, un altre any estaré aquí gaudint i patint d’aquesta espectacular prova!

 

Quim Lladó Rodríguez.

 

I’m an IronINN!!!!!!!

Comentaris