A CENT ANYS, COTETA VERDA
Categoria: Notícia
O altrament dit en castellà “a la vejez viruelas”.
Si bé ja havia fet alguna duatló de muntanya anys enrere, no ha estat fins al 2022, als 57 anys, quan finalment he participat per primera vegada en un triatló, concretament el de Sant Feliu de Guíxols. Sóc la prova vivent que demostra que qualsevol edat és bona per plantejar-se
participar en un triatló, si estàs en una condició física adequada.
Em vaig decidir a participar-hi per varis motius: es feia en terreny conegut -sóc mig ganxó-, era una distància assumible -sprint- , feia anys que els veia sortir i sempre me’ls mirava amb certa enveja i, finalment, em volia demostrar a mi mateix que era capaç d’acabar-lo sense morir en l’intent.
Sabent que no m’hi jugava res, vaig intentar mantenir-me tranquil en la meva estrena, però l’estona prèvia a la prova, quan prepares el material a boxes, quan et trobes amb companys ... les pulsacions van a tope.
Amb el neoprè posat i fetes les braçades d’escalfament, la cosa va
canviar, em vaig poder asserenar i vaig agafar la meva posició a la
sortida: just al darrera de tothom! No volia rebre cap cop i volia
fer la secció de natació -la pitjor que porto- amb tranquil·litat. De
fet, la vaig fer tan tranquil que les fèmines que sortien set minuts
més tard em varen avançar com coets, com si jo fos un tap de
suro a la deriva. El que més em va costar va ser agafar el ritme de
braçades a l’inici.
Una vegada fora de l’aigua, el repte va ser treure’m el neoprè sense caure, i una vegada aconseguit, procurar no deixar-me res pel tram de ciclisme, cosa que em va portar una estona -mitjons, sabates, casc, ulleres, dorsal, alguna cosa per menjar ... Com que tampoc no sabia massa bé per on havia de sortir amb la bici, ni quan començar a córrer, vaig fer allò que diuen “allà on vas, fes com veuràs” i vaig seguir als que tenia al davant, observant en quin moment pujaven a la bici a fora dels
boxes.
Pedalar amb el culotte xop, al principi és una sensació una mica estranya, però t’hi acostumes de seguida. Conèixer el recorregut en bicicleta em va ajudar a reservar forces per als trams amb més desnivell i accelerar als més planers, permetent-me fer algun avançament.
Com que era un circuit d’anada i tornada, podies anar veient els que ja tornaven i anar saludant als companys de club, ja que la majoria anaven davant meu.
Arribo a boxes i em perdo una mica per trobar el meu lloc assignat. Al trobar-lo, deixo la bici i tornem a fer el canvi: treure casc, ulleres, canvi de sabates ... Vinga, els darrers 5km corrent. Uff! La pujada se’m fa més pesada que de costum, es nota l’esforç de la bicicleta. Intento marcar un pas en el que em sento còmode i vaig tirant. Avanço a altres corredors amb rampes a les cames ... de moment me’n salvo. Ja quedem pocs corrent, la majoria ja ha acabat. Una volta, ja només queda una volta ... la pujada, que ve la pujada ...recta final ... i acabo el recorregut !!
Salutacions, abraçades ... i dic que ja està be, que ja ho he provat i me n’he sortit. Ara ... tornar a la vida normal. Em dic a mi mateix que no em cal fer-ne cap més.
Però per aquelles jugades que et fa la vida. Et poses a parlar amb algú que et diu “vaig a fer un olímpic, t’apuntes” i tu que dius “no, ja en tinc prou” i et responen “ets un covard” i tu “agafa’m el cubata. Quin triatló has dit?” I vet aquí que ja estic inscrit en un olímpic. A veure com anirà ...
Vinga, si t’agraden les tres disciplines del triatló, anima’t a formar part del TGCBINN!
Josep Maria Perramon