Un Sopar de Nadal
Categoria: Notícia
La meva àvia sempre em deia que el Nadal no s’acaba fins que arriba la candelera, i jo l’escoltava amb els ulls ben oberts. Potser per això aquests sopars de Nadal a les acaballes del gener del TGCBINN - els nostres fills aprendran les consonants declamant el nom llarg i estrany d’aquest club bonic – em fan sentir com a casa.
Al carrer fa fred però a dins del local s’hi respira un caliu especial. Les velles glòries entre canapès, outsiders fent cua pel pernil, la bona gent de Vidreres que riu amb els meus acudits dolents, la jovenalla amb ganes que s’abaixin els llums i s’apugi la música; cares velles recordant batalles; els de sempre i els que acaben d’arribar; un “sector medico-sanitari” important amb un llenguatge inintel·ligible per la resta de mortals, i promeses i reptes entre formatges i vi negre.
Un sopar desenfadat, amb més de 50 socis i sòcies a peu dret i entre tamborets d’aquests d’ara parlo amb tu i ara amb la del costat. Com qui neda tranquil en un llac em passejo per les diferents zones del local tot sentit diferents converses plenes de somriures i felicitat “nadalenca”; a la cua del menjar:
“i tu qui ets? No t’he vist mai a cap entrament, sembla que tu les series les fas amb els postres...”
A la barra:
-coneixes aquella noia que s’amaga darrera la columna?
-Sí, és la meva parella...
-...aha....és que sense el casc, no l’havia reconegut..
El jovent desbocat negociant flyers:
“-Voleu copes per anar a prendre alguna cosa després??
-Sí Sí...però que siguin tres per cap que avui toca triatló
-com?
-Sí, va! surt amb nosaltres que tenim el neoprè al guarda-roba del lux...”
Com a bon sopar de Nadal va tenir un moment pels regals, i així la nit va servir per reconèixer la constància entrenant d´aquell que diu que no ha corregut mai una marató, en Yorgos. A en Marc se li van reconèixer tots els anys de dedicació a la junta del club en el que va ser un moment tendre de silenci i discurs pausat. I com a premi taronja, pel seu tarannà tranquil i dòcil, i la seva amabilitat i paciència transversal amb tanta i tanta gent del club - en una votació més escrupolosa que la de la pilota d’or – vam coronar el company Kim. La seva recent paternitat que no el deixa entrenar tant com voldria no va esdevenir obstacle per resultar guanyador, perquè no es corre amb les cames ni es neda amb els braços: es corre pedala i neda amb el cor, i són nits com les de dissabte les que ens ho mostren de manera més clara i cristal·lina. Per això encara que les llums s’hagin apagat i faci un fred de mil dimonis en aquest negra nit em tapo bé sota la manta i somric, quin gran sopar de Nadal, i penso que la meva àvia tenia raó.
Albert García Borràs