logo-tgcbinn
img-post-grande

Crònica IM Lanzarote 2018, Pere LLadó

Categoria: Notícia

0 comentari/s

“THE THOUGHEST IN THE WORLD”

Crònica Ironman Lanzarote 2018.

“The thoughest in the world”, aquest ha estat l’eslogan de la 27a edició de l’Ironman Lanzarote. “The thoughest in the world”, frase que va dir Jesse Thomas en creuar la meta com a primer classificat de l’edició passada. Evidentment hi haurà curses de la mateixa distància més extremes (avui en dia ja està tot inventat), però si que és cert que de la franquicia “Ironman”, Lanzarote és probablement el més temut.

IM Lanzarote no necessita gaires presentacions. No existeix triatleta en el món que no n’hagi sentit a parlar. Es presenta com  “l’ironman dels Ironmans”, “the little Kona” o el “Hawaii Europeu”, entre d’altres. Quan un es disposa a afrontar el repte, s’informa sobre la prova, busca informació, mira vídeos, parla amb gent que l’ha feta… Si has de fer un IM, cal saber on vas i a què t’enfrontaràs.

 

Doncs bé, després de sis mesos de preparació i i recerca sobre la prova, un se n’adona de seguida que no en té ni idea d’on ha arribat; que ha estat una pèrdua de temps intentar conèixer Ironman Lanzarote abans d’arribar a l’illa. Perquè amics, les coses que fan gran Ironman Lanzarote ningú te les explica.

 

Ningú no t’explica la sensació en baixar de l’avió. El vent et saluda fent ballar brutalment les palmeres i traient-te la teva gorra de “flipatleta”. El sol, ho fa més discretament: No te n’adones i de sobte estàs suant com un pollastre. I tu, que arribaves a l’illa ben crescudet (perquè tothom que ha preparat bé un Ironman és sent invencible els dies abans de la prova), encongeixes mig metre de cop mentre et preguntes com és possible que és pugui fer una cursa aquí.

 

“Team”

Tampoc t’explica ningú els dies previs. Dies en els quals t’aixeques cada matí mirant si es mouen les palmeres (sempre es mouen).  De com preguntes a cada comerç que visites pel temps de dissabte. I, la resposta, sempre és la mateixa: “Vais a tener muy bueno amigos, poco viento y nubladito” (són molt de la guasa, aquests canaris). Són dies també de gastar gasolina anant a veure totes les parts del circuit ciclista. Aquesta darrera part és de tot menys tranquilitzadora. De veritat haurem de fer 180km, aquí?

El dijous és força entretingut. “Briefing”, recollida de dorsals, desfilada de nacions, presentació i brutal sopar pre-cursa (a anys llum de les cutres “pasta-party” d’altres curses). Tot això ja és més típic d’IM i previsible amb el que un paga d’inscripció. No obstant, fer-ho en un lloc tan màgic com és el Club La Santa fa que sigui una experiència molt especial. Tot està muntat i planejat perquè l’atleta es contagii de “l’ambient Ironman” a dos dies de la cursa.

Club La Santa

Divendres poc més a fer que descansar, resar molt, fer el check-in i pulir els últims detalls del gran dia. Servidor va anar a la perruqueria, Ironman sí, però elegant sempre.

 

The day

Ningú t’explica evidentment com t’aixeques el dia d’un Ironman. Bàsicament perquè és una sensació tan personal i diferent en tothom que és impossible de descriure. Reunió de mallorquins abans de marxar cap a “boxes”. Rialles nervioses, agafar els trastos i “al lio”. El camí són 500m però és etern. Vas mirant les palmeres, ballen com mai. Avui serà un dia llarg. Inflar rodes, preparar menjar, escampar-se de crema solar i vaselina pel neoprè. Són més de 2000 persones entre atletes i voluntaris, però no es sent res, la sensació és d’estar completament sol. Quan més s’acosta el moment, hi ha més silenci. Avui serà un dia molt llarg.

Pocs moments es poden comparar a la sortida d’un Ironman. DEu minuts esperant que semblen deu dies. Que comenci ja per déu. I de sobte: “meeeeeeeeeec”. Ja no hi ha marxa enrere, comença la festa.

Sortida Ironman Lanzarote 2018

 

Swim Course, 3800m

1800 persones, cada qual més boig, comencem una baralla de braçades i cops al mar atlàntic. Uns 3800m (una mica més diuen els GPS) que són poc més que un pur tràmit a salvar el més ràpid possible, més encara per els mals nedadors com un servidor. Et coneixes el circuit, l’has estudiat i fet els dies anteriors. No serveix de res. De sobte et trobes en una selva de barrets taronges i daurats. Es tracta de sobreviure com puguis. Entre els cops, els girs de boia i l’emoció del moment ràpidament passa la primera volta. La segona es fa una mica més llarga, però tampoc res de l’altre món.

“Post-Swim face”

Una T1 bastant boja, tothom molt nerviós. La clau, agafar-s’ho amb calma i que no se t’oblidi res. Un minut en un Ironman és poc menys què irrisori.

I de sobte, et trobes creuant l’arc de meta de “Bike Start”. Aquí comença l’essència de Lanzarote, el que ningú et pot explicar mai.

Bike Course, 180km / 2600d+

Un quilòmetre “de contacte” per sortir de Puerto del Carmen, on les sensacions són força bones, les cames tiren i avançes gent. Tot és fantàstic fins que surts del poble. Agafes la rotonda cap a “La Geria” i, en canviar de sentit, se’t cau el món a sobre. Veus com tothom es “desacopla” per agafar-se ben fort al manillar. El vent lateral t’empeny la roda de davant, i tu fas força aguantant com pots. I penses, ¿He de fer 180km així? Agafa-tho amb calma noi.

Si el segment ciclista ja era brutal de per si, amb el nou circuit passa a nivells gairebé masoquistes. 12km constants al 3-4% per començar. Sempre amb el vent de cara. Senyal del km 15 i el garmin indica una mitjana de 23km/h amb 250w mitjos. Molt motivador tot…

“All in order”

Si bé és veritat què els següents km són una mica més favorables, cal fer-los amb molt de cap. És temps de menjar, beure i preparar-se per el què ve. Terreny de tobogans constants que ens portaran fins un dels emblemes de IM Lanzarote: Timanfaya.

T’expliquen Timanfaya com un “fals port”. Uns 15km on pujes uns 300m d’una manera molt peculiar. Una carretera recta infinita amb un mateix patró: Pujada del 3-4% descans-pujada del 3-4%. Sempre amb vent de cara que t’obliga a anar el més acoplat possible. Molt desesperant estar movent sempre entre 230 i 250w i veure que la velocitat no puja de 21 km/h. No obstant, el paisatge és impagable. Estàs pedalant a la lluna. Ni un mínim rastre de res que tingui a veure amb l’ésser humà en tot el tram, amb excepció de les estàtues de fusta del dimoni del Timanfaya, aquest dimoni que diuen que serà qui decideixi la teva sort durant la resta de la cursa. Pell de gallina. Una arma de doble fil, ja que et porta a una sensació d’eufòria: Penses que et menjaràs el món avui, i realment només ets al km 55 i encara no has fet ni un 20% del desnivell de la cursa. Potser una mica massa d’hora, ¿no?.

Sortint del Timanfaya i dels seus cràters, és hora de posar el “Fromey Mode”: Mirada sempre al potenciòmetre i no passar-se ni el pel d’una mosca d’allò que tens marcat. Et queden 20km per recuperar les cames amb vent favorable abans de la part més temuda de Lanzarote: Els miradors.

“Haria” i “El Río”. Quantes vegades has sentit aquests noms i quants ports similars has buscat a les zones on entrenaves. I, un cop més, no ha servit de res. Dos ports que si mires el perfil no semblen tampoc res de l’altre món. No obstant, és sortir del poble de Teguise i entendre perquè la gent en parla tant. Quin vent per déu. Pujades de rectes llarguíssimes i sempre de cara. 250-270w i amb prou feines el Garmin marca més de 12km/h. ¿El secret? Aixecar el cap. Les vistes volcàniques d’Haría i la illa de La Graciosa que et saluda quan pujes a El Río tampoc es poden pagar amb Visa. És aquí quan et preguntes com hi pot haver gent que et pregunti perquè fas això. La pregunta hauria de ser, perquè no ho fas. No hi ha sensació més brutal que sentir com la natura t’ho posa tot en contra i tu et sents capaç de plantar-li cara. Arribada a dalt del Río i baixada de 10km al 4% amb 4 curves contades. Menjar, beure i recuperar cames pel que espera. Que no és poc.

En altres anys, els miradors eren el punt d’inflexió de Lanzarote. Després de creuar-los tot era una mica més favorable (dintre de què a IM Lanzarote res és favorable). Ara, amb el nou circuit ciclista, és una autèntica trampa. I el pitjor de tot es que ja ho saps i no pots fer res per no caure-hi.

70km de vent lateral que es converteixen en una agonia constant. Tobogans interminables i un punt de gir a fins a Caleta de Famara, inèdit en les edicions anteriors, què et fa maleir en tots els idiomes el moment en que vas pensar que era bona idea venir aquí. Verge Maria quin vent i quines rampes. Hora de ser forts i sobretot molt inteligents. Menjar i beure, beure i menjar. I no parar de mirar mai el potenciòmetre, la màquina de la veritat.

“Km 150, Caleta de Famara”.

I és al km168 on trobes l’única part bona d’aquest nou circuit ciclista que tant ha donat a parlar. El moment de baixar la pujada amb la que havies començat el dia (ha passat tant temps que ni t’enrecordes). 12km de pràcticament no pedalar per arribar “fresc” (si es què això és possible després de 180km amb 2600 d+) a la marató. Entrada al poble, sabates fora, un “shoot” de cafeina, i peu a terra.

“T2 mode”

Si la T1 és una bogeria, la T2 és tot el contrari. Cues al passadís de les bicis, la gent va caminant, sap el que li espera, no és fàcil assumir que després de gairebé 8h de cursa has de córrer una marató. Bici al voluntari, sabates, canvi de samarreta, visita al WC i a córrer. És el moment de demostrar que ets un Ironman.

Run Course, 42km

La marató és el barem més real de l’Ironman. On cadascú es posarà al seu lloc. Qui ha fet els deures bé, gaudirà. Qui no, passara un autèntic calvari.

La sortida de la T2 és un altre “pic d’eufòria”. La trobada amb els teus pares que porten des de que has sortit de l’aigua esperant-te és un altre moment que queda de per vida. Pares a abraçarlos i és com prendre 20 gels de cafeina de cop. No hi ha res que et doni més energia que aquesta abraçada.

Saps que has fet les coses bé quan començes la marató d’un Ironman així.

Si has fet bé els deures als entrenaments i, sobretot, si has fet les coses com toca a la bici, la marató és un premi i estàs obligat a gaudir-ho. Gaudir de veure com et vas menjant els km i les cames van bé. Gaudir de passar “cadàvers” cada 100m i veure que tu vas bé. Així passes bastant tranquilament la mitja marató. Un va saludant, gaudint dels avituallaments on et trobes amb Dj’s i altres personatges que et recorden que això és una festa i ningú més que tu és mereix gaudir.

I de sobte, final de volta i km 21. Les cames ja no van tan alegres. Hora d’activar el “finisher mode”. Anar fent molt xino-xano, parar a TOTS els avituallaments. Distreure la ment i que passin els km’s. Parar també a saludar a la teva gent cada cop que els trobes. Ja no et vindrà d’un minut i realment és útil per desconnectar i carregar energies.

Km 32. Ja no hi ha ni eufòria, ni cames, ni ganes, ni res de res. Que acabi ja sisplau. Anar patint i que passi el més ràpid possible. És hora de ser fort i recordar tot el camí que has fet per arribar fins aquí.

Km 32. “The Walking Dead”.

I de sobte, km 39. Ja no et fa mal res. Vas a 5’30’’ però et sembla que vas a 3’30’’. La gent et veu les 2 polseres (a cada volta et donen una polsera, tenir-ne dues és senyal de que ja vas cap a meta)  i et crida, i tu els saludes. I també crides. Molt. I piques les mans que t’allarguen els nens, i saltes, i balles i rius. I plores, plores mars quan a 100m de meta veus als teus pares. Pares a abraçarlos, impossible sense ells. Penses en tantes coses, en tanta gent, en tants moments bons i no tan bons que has passat per arribar fins aquesta catifa vermella amb una M. La tan somiada M. I de sobte, un guiri amb accent de pel·lícula americana et diu la frase que tantes nits t’ha desvetllat. HEY MAN, YOU ARE AN IRONMAN.”

“Hey man, your an IRONMAN!”

El post-meta és gairebé més llarg que la cursa en sí. Un metge et fa mil preguntes, et pesen, et donen una manta d’aquestes que sembles un sandwitch. I tu només penses que et deixin en pau i que et portin al bufet. Que et portin immediatament al maleït bufet.

I de sobte, el bufet. Ironman és Ironman, pagues el que pagues, però el que et donen no és comparable amb altres curses. Mare de déu quin bufet. Pastes, gelats, paella, tot tipus de pasta i salses. I et falten mans per agafar-ho tot. Un cop a taula, és repeteix constantment el procediment: Anar comentant la jugada amb els companys i cada cop que entra algú conegut a la carpa aixecar-se per abraçar-lo. No hi res més gratificant que veure que no estàs sol amb la teva bogeria.

Post-meta

El dia següent de IM Lanzarote també és força divertit. Un exèrcit de persones coixes passejant pel Club La Santa per anar a la cerimònia de clausura. Un altre bufet brutal (oblideu-vos de perdre pes si veniu a Lanzarote) , entrega de premis, el discurs de Kenneth Gasque (el creador de tot això i un autèntic personatge) i un vídeo molt emotiu que acaba amb la següent frase: “Someone next year?” i l’esclat de rialles del públic.

Finishers

Els més veterans et diuen sempre que IM Lanzarote no té terme mig. O l’odies o l’estimes. I és una veritat absoluta. És perfectament comprensible que molta gent “odii” aquest Ironman. Tots els amants de les marques personals, de les rodes lenticulars i les mitjes de 40 km/h, dels sub 9h i de tants altres “tòpics” d’Ironman que no es compleixen aquí, no gaudiran de Lanzarote. I és totalment respectable. En canvi jo, un flipatleta feliç de la vida que no aspira a més que gaudir i anar penjant fotos a Instagram, he quedat enamorat per sempre d’aquesta illa.

Agraïr profundament a tots els companys i amics per tot el suport i ànims rebuts durant tots aquests mesos d’entrenament i els dies previs a la cursa. De manera especial a David Presas, Diego Cuadrado i Mikel Garmendia pels seus consells. I com sempre per sobre de tot, al culpable de tot que ha de soportar les meves nèures i fer malabarismes per cuadrar les meves curses any rere any, el Mr Enric Hernàndez.

I per acabar, citar la frase amb la Kenneth Gasque va acabar el seu discurs el passat diumenge: “If you think it was hard, you have to train more and more strong!”

Autor: Pere LLadó

Comentaris