Ciclisme de Postguerra al 3r Stage TGCBINN
Categoria: Notícia
A l’època del ciclisme modern d’etapes monoports, rampes impossibles i atacs a pocs quilòmetres de meta, ciclisme que alguns han batejat despectivament com a “ciclisme de youtube” gairebé una cinquantena de valents van sortir de Girona a explorar una altre manera de fer ciclisme; de carreteres perdudes per una Catalunya profunda, ports encadenats sense solució de continuïtat, pendents tedioses fins a l’extenuació, ports que no et tomben per “KO” sinó als punts, camins de terra enmig del no res, ciclistes que es perden a pobles que ningú sabrà que existien, “pàjares”, gps que s’espatllen i fulls de ruta en paper que ens hauran de guiar; punxades i petites competicions a cada revolt amagat, llàgrimes sota la pluja arrastrant la bicicleta com qui porta caminant un vell cavall que ja no vol avançar més...ciclistes del TGCBINN que van tastar de primera mà en aquest stage l’èpica del ciclisme de postguerra
Mentre a Girona començava un cap de setmana plujós a quarts de set del matí a la Torre de Rialb no havien sonat els despertadors però tot eren corredisses de les habitacions als lavabos, nervis companys, ganes de pedalar, gent dreta espernt que obrin el menjador. La posada en escena inicial del dia anterior, amb el padrí Contador beneint l’aventura ciclista i animant als atacs havia aixecat els ànims de la tropa. Després d’un esmorzar copiós i la fotografia de rigor amb vistes al pantà una etapa èpica estava apunt de començar.
L’inici en pujada amb el port de Comiols va ser explosiu i va desgastar inclús el Míster que no podia imaginar tot el que haurien de pedalar. Una baixada ràpida fins a Isona, i a partir d’aquí van abandonar tot rastre de civilització. El coll de la fadeilla, assequible, va donar pas al gran canyon del Colorado que diu la cançó del Pallars Jussà, tota la zona de boixols era de Western, “que venen els indis!!” semblaven cridar les marronoses roques que abrigaven els ciclistes. El Coll de Boixols el punt més alt de la ruta va donar pas a una baixada llarga i fugaç (en la contradicció la bellesa companys) fins a Coll de Nargó. A partir d’aquí començaria el calvari d’aquells que no havien dosificat, i el grup sota un cel negre i amenaçant s’anava esmicolant i esmicolant tot pujant cap a Alinyà i el Coll de Boix, tant que tres ciclistes es van acabar perdent. “L’Olga en Feliu i l’Albert” no és el títol d’una cançó dels amics de les arts, sinó els herois que desafiant l’organització van decidir endinsar-se Alt Urgell endins per pedalar més kilòmetres i recórrer encara més desnivell.
Mentre per un costat un pseudo-exércit de zombies pujava com podia el coll d’Alinyà, un dels altres grups de l’stage es movia pel Pallars Jussà, veient com la negror els envaïa. La pujada a Hostalroig havia estat prou còmoda amb els típics atacs apunt de coronar, però amb 80 km sota les cames i en ple avituallament a la vora de Tremp la pluja era ja una realitat. Els 21 km del port de Comiols sota la pluja, les rectes eternes abans d’arribar a Sant Salvador de Toló amb el vent en contra i el fred, i el fred. Aquest havia de ser el grup tranquil? Quina duresa senyores i senyores, quina duresa!! A vegades un ha de saber escoltar-se i dir prou, avui fins aquí, i demà més. Així alguns dels ciclistes van posar el peu a terra aprofitant el cotxe de suport davant l’adversitat climatològic i la fatiga.
Per la seva banda unes quantes valls més a l’est de Catalunya els nostres tres ciclistes seguien perduts, mentre la resta encaraven el temut “sterrato”, alguns pinxassos van adornar el tram, altres ciclistes baixant de la bici “ no moriré avui aquí!!” diuen els més vells de la contrada que van sentir cridar aquell dissabte de maig. I quan tot havia acabat, l’Alt de Peramola, quin cosa més empallegosa, quin pastís més difícil de tragar, quines ganes d’arribar mare. En aquest grup també es va haver de recórrer a vehicles de suport per recollir caiguts en la batalla.
Semblava que no haguéssim menjat espaguetis bolonyesa en anys, quantes vegades vas repetir companya? Quants plats et vas menjar amic meu? Quina gana Déu meu. Els rostres alegres però cansats, les cares vermells, i els sospirs per un dia dur a la carretera, però quines carreteres, és bonica la terra que trepitjem. I mentre fèiem els postres van arribar els tres àngels perduts, podien haver mort sota un turmenta tropical, podien haver anat a parar a l’altra punta del país, però primer els espaguetis, sempre els espaguetis... això sí; van arribar sota una catifa d’aplaudiments i crits d’ànims i campions.
Cap al vespre és quan estàs com a cansat, cap al vespre és quan dotze bèsties de la natura es posen a nadar, dones i homes que decideixen que en volen més que l’aigua freda mai serà un problema i es decideixen a conquerir el pantà de Rialb. Altres amb kayacs i canoes acompanyen els nadadors, remant com els indígenes de “La misión” sota la música d’un oboè imaginari acompanyant els nostres nadadors. Ara sí, bateria off.
No va caldre joc de nit per desgastar els participants abans de dormir, la gent estava cansada, però els ànims elevats, això sí el diumenge el despertador va haver de sonar més d’un vegada, i els roncs de la nit ja no van despertar els companys. Quina son!
Els ciclistes que se t’acostaven tots amb la mateixa cantarella
-
Ahir vam fer casi 140 km, i més de 3000 metres de desnivell positiu
-
Sí
-
I m’estàs dient que avui al km 95 després de dos ports més tenim un tram competitiu?
-
Sí.
-
No el podíeu haver posat abans?
-
No, ciclisme de postguerra
-
Ah,...mola!! –
I marxaven amb un somriure.
I la gent va competir, deunido si van competir, el dia força assolellat acompanyava i en Mendi i l’Eva van arrassar. Novament els paratges tranquils sense cotxes, els ports que sembla que no s’hagin d’acabar mai, i en Gasau punxant per segon any consecutiu quan la cosa es posa seria. Sort en va tenir, ni que fos polític el banquer, de l’ajuda que va rebre directament desde Bélgica. Un altre any serà.
Per altre costat al grup al que s’havia promès relax es veia vorejant en un laberint de rampes al 14 i el 15%, el pantà de Rialb. No era relax avui?? I després una baixada que mai va acabar de baixar del tot entre la collada de Clarà i Sanauja. Carreteres perdudes per aquells que saben on van.
Les històries felices no estan fetes per la literatura, hi ha d’haver drama a la ficció. I és així que aquest relat no poc acabar sense recordar el final i lamentable accident del nostre company Albert. Ens va fer tocar a tots de peus a terra, adonar-nos, com mai hem d’oblidar, lo fràgils que som sobre la bici, i que per molt que busquem picar-nos, competir, pujar més ràpid, no oblidem mai la prudència, qualsevol acció pot ser desafortunada. L'Albert, que ens havia demostrat el dia anterior que és un toro i pot fer més km dels que toquen, es recuperarà aviat i de seguida el tindrem pedalant novament. Una abraçada, tornarem a vèncer!!, A la fi sempre recordarem aquest stage per l’Albert que va caure, i els que es van perdre dissabte, i l’Eva que va baixar de la bici a l’esterrato, i el taxi d’Oliana, i la pluja pujant a Comiols del grup 3, i el port que no era port després de Cambrils amb el gos bordant, i en John Wayne apareixent darrera alguna pedra a Boixols, i els km de competició apretant les dents després de dos dies intensos, i les lliteres, i la cuinera cridanera, i les carreteres buides, o en Gasau petant roda, i les petites històries de cadascú que alimentaran el record i l’èpica d’aquest stage que cridarà ben fort dins nostre d’aquí molts i molts anys per recordar-nos lo feliços que érem quan érem joves.
Autor: Albert Garcia Borràs