Crónica d’un Titan, crònica d’un somni fet realitat
Categoria: Competició
Després de més d’un any de projecte preparant el tríptic per buscar patrocinadors, disseny de samarretes per vendre, disseny de les equipacions de bici, una “mica” d’entrenament i algunes (bastantes) discussions amb la parella per no tenir temps de fer res a casa… Sona el despertador i… “Avui agafo l’avió!!” El que semblava que no arribaria mai ja està aquí, i ben dinat ens trobem a l’aeroport amb la resta de l’equip: en Jordi i en Raul.
El que havia de ser un inici d’aventura alegre i amb il·lusió, resulta ser un bany de llàgrimes quan la filla d’en Jordi no el vol deixar marxar… Però finalment, facturem, embarquem, i amb poca estona ja estem a Marrakech. Ens situem a l’hotel, sopem una mica i aprofitem per fer un vol amb carrossa pel centre de la ciutat. El dissabte al matí també visitem el centre, i a les 12 h ens recullen a l’hotel per fer 6’5 hores de microbus fins a Boulman Dades, on hi ha el campament.
Arribem al campament ja a l’hora de sopar, i ens cauen els “cataplins” a terra al veure tot el tingladu. És bestial: camions gegants, landcruisers a puntades, helicòpter, prop de 400 haimes, menjador per més de 600 persones… Entre corredors i staff, cap a 1000 persones!! Impressionant! Diumenge descans; verificacions, preparar material i maletes, descobrir funcionament del campament i a dormir aviat, tot i que els nervis impedeixin conciliar el son.
Dilluns a les 6h sona el despertador comunitari… “Buenos días titanes!!! Empieza la TITAN DESERT 2015” se sent pel altaveus mentre sona la cançó “Ho Hey” de The Lumineers que ens despertarà cada dia durant la pròxima setmana. I els nervis ara ja si que estant “a tope”! Comença de veritat la TITANT DESERT 2015!!
Etapa 1: “Aclimatació”
Puntuals a les 8h s’enlaira l’helicòpter, dóna vàries voltes per sobre la sortida, i… sortida!!! Es presenta una etapa amb 2600 m de desnivell i 115km, així que m’ho agafaré amb calma. El recorregut comença amb una aproximació al primer port picant sempre cara amunt i un port de “S’s” inacabables, fins al km 47. Es fa relativament bé, seguit d’una baixada espectacular de 20 km resseguint els penya-segats que donen unes vistes impressionants. Moment per fer alguns vídeos, això s’ha d’immortalitzar!
Zona planera, avituallament i comença el segon port. Port exigent, de 25 km i amb més pendent. Al travessar un riu, ganes irrefutables de refrescar-se (senyal de que alguna cosa no va bé), i acaba sent un bany en masses. Continua la pujada i… comencen a aparèixer les rampes als quàdriceps. Feia temps que no n’havia tingut, i m’estranya per estar encara sobre el km 75-80. Camino, menjo, bec, i vaig tirant xino xano. A l’avituallament de casi al final del port em trobo els companys de Losmar (de Tordera), que han tingut problemes i m’enganxo amb ells fins al final. Finalment, completo l’etapa amb 8h45min. Realment, la falta d’aclimatació i la conseqüent deshidratació ha fet d’avui una etapa més dura encara del que es presentava, amb l’últim participant arribant amb 15hores. Segons la organització, possiblement l’etapa més dura de la història de la Titan; ni ells s’ho esperaven. Comencem bé…
Etapa 2: “Descans??”
Un cop descansada la tarda anterior, massatge de recuperació, i preparada la motxilla per la següent etapa, ens despertem de nou i ens disposem a començar la següent etapa. L’etapa té 113 km i poc desnivell, amb el que hauria de ser de “recuperació” respecte el dia anterior. Port petit de 3 km i baixada llarga per pista seca i ampla.
Al arribar al segon avituallament, m’enganxo amb dos corredors de l’equip de Vinyols i els arcs (en Toni i en Gerard). Darrera seu, i estirant tota l’estona en Toni que està fortíssim, anem recollint gent fins a formar un grup de més de 20 corredors, i ens plantem a l’arribada amb 4h50min… Quin ritme! El que havia de ser descans… I a sobre, després del massatge i a mida que va passant la tarda, m’apareix dolor als quàdriceps on havia tingut les rampes el dia anterior. Això em crea molt neguit, doncs amb les hores em va a més. Torno a la carpa dels fisios de +quebici per parlar amb en Jordi, i em pregunta:
– “Vas sortir amb bici ahir?”
– Si, responc, etapa brutal de muntanya…
– “Has pedalat avui també?”
– Si, 113 km en menys de 5 hores.
– “I què t’esperaves? Estrany seria que no et fes mal res!!!”
Tot i que ho diu rient i de conya, i que potser part de raó deu tenir, no es que em tranquil·litzi excessivament… però m’aplica pressió als punts de dolor i em diu que l’endemà abans de sortir torni a passar a veure’l. Evidentment, la nit es fa llarga per la intranquil·litat i el dolor.
Etapa 3: “Etapa maraton”
Per si el dolor no fos poc, l’etapa 3 es la primera part de l’etapa maraton; 112 km on hem de portar-nos el sac de dormir, matalàs, roba per la nit, roba per l’endemà, barretes pels dos dies… Per tant, i amb el canguelis a sobre, després de que em facin un massatge surto des de darrera de tot per agafar-m’ho amb calma.
Al escalfar, el dolor va marxant, però ja és tard. Els grups bons ja són molt endavant, i avui tocarà tenir paciència. Ens veiem amb en Raul a l’avituallament, però després de parlar-ne decideixo tirar jo pel meu compte. Etapa amb dos ports suportables i forces zones rodadores, per arribar al campament maraton instal·lat al mig del no res. Avui tocarà netejar bicis personalment (no tenim serveis de mecànica ni fisio) i “dormir” tots dins una haima comuna… És a dir, no dormir. No obstant, la zona on hi ha el campament és guapíssima! I el contacte amb la gent més intens, on coneixem gent de Taiwan, Singapur, en Corey de Candà (guanyador de 4 MongoliaBikeChallenge…) i molts altres… Com estem xalant!
Etapa 4: “Descans…?? Segona part…”
Després d’una mala nit, i tot i haver solucionat bastant els problemes musculars, el que faltava: em trobo fatal. Em desperto amb sensació de mareig, mal estar, desganat… Intento esmorzar i vaig a la carpa mèdica (enfeinats curant culs…) i em diuen que no poden fer-hi res si no tinc ni vòmit ni diarrea. Per tant, un parell de visites a en “roca”, apretar el cul, menjar i anar-hi!
La veritat és que al començar a pedalar, el mal estar em passa, però com que surto des de darrera per por, em torno a trobar que els grups bons desapareixen i tocarà tornar a tenir paciència. Al marxar de l’avituallament 1, veig en Raul que arriba. Li pregunto si conta estar-hi molt i decidim anar junts. Vaig estirant per intentar agafar grups, però en Raul pateix més que jo. Al avituallament 2 decidim que els dos anem millor anant cadascú al seu ritme, i vaig tirant fent la meva. Agafo alguns grups, que deixo per anar tirant més ràpid, i de cop la carretera es complica. Poca gent, la carretera plena de sorra tova on no es pot pedalar, molta estona caminant… I de cop, sortint d’un turó veig varis grups de mínim 20 persones cada un rodant a bon ritme a 500 m per la dreta. Han navegat i els ha sortit bé, ja que retallant i sense passar per la carretera marcada per la organització han pogut rodar a bon ritme i sense tant esforç. Retallo pel mig, agafo un grup, arribo a l’avituallament i em trobo en Raul.
Seguint el grup, ell ha rodat pel pla i m’ha passat a davant sense veure’ns. Em desmoralitzo una mica per l’esforç i temps perduts inútilment, i decideixo esperar-lo i anar junts, ara ja si, fins a l’arribada. De nou, l’etapa que era més “curteta” (98 km) sense massa desnivell i sense complicacions, s’ha acabat complicant inesperadament. A la tarda, toca desmuntar trastos de la bici i preparar l’etapa del dia següent, ja que els waypoints seran essencials.
Etapa 5: “Etapa Garmin, navegació en estat pur”
“Buenos días titanes!!! Las dunas os esperan!!”. Comença a fer una mica de ràbia la cançó… Després de varis dies de cursa/aventura i d’haver agafat ja el ritme i timing durant el dia, els nervis afloren i es respira certa intranquil·litat pel campament. I és que avui toca l’etapa estrella de la TITAN, ja que passarem 3 km de dunes i l’etapa no està marcada. S’anomena etapa Garmin, 100% navegació i novetat total a la TITAN i per la majoria de corredors. Entrats els waypoints al gps i generada la ruta, només queda pedalar en bona direcció per arribar als punts amb el mínim esforç, mínim desnivell i podent rodar al màxim.
L’estratègia la tinc clara; agafar-me a en Toni i en Gerard que vaig conèixer a l’etapa 2 i intentar aguantar amb ells tota l’etapa. Falta que pugui posar-la en pràctica… A la sortida vaig cap a davant de tot i em situo molt endavant amb en Jordi. Sortim disparats i a molt bon ritme. Sens dubte, és el dia que he sortit de més endavant, i es nota amb el ritme i la gent del voltant (que no conec). Arribem a les esperades dunes i comencem a caminar. Paisatge brutal, amb el sol encara baix, i aprofitem per fer-nos algunes fotos amb en Jordi (i l’uri, el meu germà que havia pujat fins allà també per tirar fotos).
Arribats al control de pas, al punt més alt, intento pujar a la bici per zones no trepitjades i em surt bastant bé. Si no hi ha massa desnivell i encara hi ha la crosta a la duna, es pot rodar bé, amb el que trec bon temps a en Jordi i a molta altra gent que van caminant. Per uns moments, m’he sentit com en Milton Ramos “surfejant” les dunes! Al sortir de les dunes, em trec la sorra de les sabates, espero en Jordi, comencem a pedalar i em trobo en Toni i en Gerard! Perfecte!! Li dic a en Jordi que tiri perquè em quedo amb ells, doncs el ritme d’en Jordi tampoc el puc aguantar gaire estona.
Comencem a navegar, prendre decisions de per on passar i quines pistes rodar, mentre en Toni ens va estirant. Anem trobant els punts de control i avituallaments sense masses problemes, tot i que a partir de mitja etapa els punts de control i avituallament no quadren amb els waypoints que ens havien donat. Rius de gent amunt i avall buscant controls, sense aigua perquè no han trobat l’avituallament… Quin desastre! Però nosaltres anem trobant tots el punts seguint el sentit comú i la orientació. A 18 km de l’arribada, m’avança en Jordi de nou; també ha tingut problemes amb el punt de control 4, i ha perdut molt de temps retrocedint km’s. Com que no el puc seguir, continuo amb en Toni i en Gerard fins l’arribada, tot veient que el vent ens ve de cara com el dia anterior i que els km’s no passen. Però que com menys falta, més aprop tenim ser finishers! La veritat és que l’etapa 6 hauria de ser un tràmit, amb el que acabar avui és un 99% de garanties!
Finalment i després de 102 km navegant per les dunes i per pistes del desert, arribem. Els companys s’abracen, pensant amb la pedra de finishers que els espera l’endemà… i l’emoció aflora. Les llàgrimes cauen com si un repte personal (o en el seu cas també col·lectiu) estigués apunt de complir-se, i jo al seu costat, no sóc menys. Ens agraïm els 3 la feina feta i ens abracem mentre ens tiren fotos. Molt temps de dedicació, esforços, km’s de patiment als peus, cames i cul s’obliden per un instant, deixant pas a la satisfacció i alegria del moment. I és que no n’hi ha per menys. A la tarda, moltes queixes pel moviment dels punts de control i avituallaments, xiulades a la organització durant el briefing i crítiques. Per part de la organització, explicacions poc (per no dir gens) clares i cap menció al company de Colòmbia perdut. A través de twiter, la gent s’assabenta que un corredor s’ha perdut, i ja de nit encara no l’han trobat. Finalment, a quarts d’una de la nit, el localitzen camí d’Algèria i el tornen al campament sa i estalvi (que per cert, l’endemà també surt per fer l’etapa 6! Ole tu!).
Etapa 6: “Últim sospir”
Comença la última etapa, i es nota que la gent ja s’ho mira amb altres ulls. El ritme és diferent avui, i a més, per primer cop ens trobem el vent de cul. A mida que passen els km’s augmenten les ganes d’acabar. Com menys falta, més pensaments venen el cap de l’arribada i de la tornada a casa per disfrutar del viscut, i per primera vegada des de que vaig amb bici, m’emociono tot pedalant. Això ja no hi ha qui ho aguanti. L’arribada s’ensuma i jo em deshidrato pel ulls. Finalment, arribada sota l’arc on una piló de gent aplaudeix als que arribem. Quina emoció!
Baixo de la bici, em donen l’esperada pedra de finisher i arriba el meu germà que em tira fotos amb la bici a una mà i la pedra a l’altra. Quan temps esperant aquesta foto!! Ja només queda esperar que en Raul arribi i completar l’equip ARBÚCIES ARBER TEAM com a finisher complet, que per cert, tampoc hem quedat en mala posició com a equip (tot i que això tampoc ens interessa gaire en aquest moment). Disfrutem el moment, emocionats i contents, ens tirem fotos de totes maneres i anem cap a l’hotel per descansar i dinar. Amb la pedra sota el braç, ja només queda fer piscina, veure el barça, sopar de cloenda (quin tostón!), anar a dormir a les 00:30 h i aixecar-se a les 3:00h per agafar el microbús, que després de 9 h per una collada eterna, ens deixarà a l’aeroport de nou. A les 18:30h del diumenge, arribem a l’aeroport de Girona on les nostres parelles, la filla d’en Jordi i tots els pares ens venen a rebre com si d’una gran proesa es tractés. I és que a hores d’ara encara no me n’he fet la idea. Encara ara al escriure, al parlar-ne, al rebre les felicitacions… se’m posa la pell de gallina i m’emociono. I és que quan hi penso, veig que no n’hi ha per menys: hem fet un viatge impressionant per recordar, una aventura inoblidable per explicar, i sobretot, una experiència inigualable per compartir amb tots els que ens heu donat suport, heu col·laborat en el projecte, ens heu ajudat i ens heu aguantat.
Sense cap mena de dubte, TITAN DESERT, un somni fet realitat!
Oleguer